El que no dormen els ullets ho reposen els ossets

Si voleu llegir el post:

http://sabanah.blogspot.com 

[@more@]



Comentaris tancats a El que no dormen els ullets ho reposen els ossets

Me’n vaig

Estic cansada de posts que es perden, sessions que es pengen i una configuració de bloc no apta per patoses com jo.

A partir d'ara, trobareu els meus dos blocs en un de sol a:

http://sabanah.blogspot.com

A reveure!

[@more@]



Comentaris tancats a Me’n vaig

I si anéssim a la platja?

Avui he fet les paus amb la platja.

Al contrari que la majoria de la gent, per a mi anar a la platja sempre ha estat un sacrifici enlloc d'una diversió. Aquesta platja- fòbia, que fa anys i panys que dura, ve donada per tot un seguit de raons:

[@more@]

  1. El fet d'haver viscut sempre en un poble de costa. Veure com el trajecte que fa quatre dies feies en 20 minuts ara es converteix en un via crusis de més d'una hora, causat pels cotxes dels turistes que van cap a la platja.
  2. La proporció inversa entre la quantitat de gent que hi ha a la platja i la seva bona educació (allò de saber-se comportar mínimament): que si nens corrent per sobre els teus peus i deixan-te més arrebossat de sorra que una croqueta, que si el grup d'adolescents del cantó amb la música a tot drap i uns xisclets que Déu n'hi do; que si la piloteta de la parelleta que juguen a tenis-platja i que no se sap ben bé perquè però sempre va a parar als teus peus; que si… brrrrrrrrr!
  3. La sensació que, tot i que prenguis totes les precaucions necessàries, acabes sempre amb més sorra que la del sorral del pati de l'escola. I a llocs on no pots ni deduir com coi hi ha anat a parar.
  4. El fet que, quan no són algues, són medusses, però sempre hi ha algún ésser disposat a  aixafar-te  la banyada.

Per això ja fa temps vaig convertir-me en animal de piscina i , més concretament, de piscina poc concorreguda.

Però, és clar, una no va sola pels puestos, i el meu maridet és amant de fer capbussades al mar de tant en quant. I tot i que miro que siguin les mínimes  (l'estiu passat només vam anar-hi 2 o 3 vegades), de tant en tant, cedeixo a les seves peticions platgeres.

I això és precisament el que va passar ahir. Parlant d'anar a veure els meus pares, l'A. va dir-me, amb aquella mirada de xai degollat, si em semblava bé d'anar a la platja a primera hora abans de la visita familiar. I així ho hem fet.

I com us deia al principi, m'ho he passat de conya: hi hem arribat cap a les 10 del matí i n'hem marxat al cap d'una horeta i mitja. Hi havia poquíssima gent, amb la qual cosa no ens feiem nosa els uns als altres. A més, el ventet suau evitava que et sentissis rostida al sol qual pollastre a l'ast.  I mentre l'A. feia un capbussó i s'estirava a la tovallola per assecar-se, jo m'he dedicat al meu passatemps preferit: l'observació i comentari sobre els companys de zona.



Comentaris tancats a I si anéssim a la platja?

Sóc aquí!

La Laia, la meva nebodeta, és una criatura divertidíssima de dos anys i mig (mes amunt, mes avall). Com ella mateixa es defineix, és un bitxo. De fet, cada dia que passa és una mica més bitxo que l'anterior. O més ben dit, aprèn noves formes de demostrar la bitxeria que porta a dins.

[@more@]

Els últims dies, per exemple, ha descobert l'apassionant món d'amagar-se a qualsevol racó de la casa i veure si la pots trobar.  De cop, t'adones que fa estona que no se la sent, i comences a voltar el pis tot dient: "Laia, on ets?". I sents com riu entre dents mentre s'amaga, encara més, sota d'algun dels llits que hi ha al pis.

Si tot i això, no la localitzes, al cap d'uns quants cops de cridar-la (un parell, la seva paciència és escassa), sents un: "sóc aquí!", dit amb una cantarella d'allò més múrria. I riu encara més dins el seu amagatall-castell misteriós.

Finalment, la trobes i ella et deixa anar un: "Susto!" mentre riu a cor que vols. I a tu se t'escapa el riure mentre fas veure que, realment, t'ha espantat d'allò més.

Avui m'ha vingut al cap quan l'A., acabat d'arribar de comprar, em buscava per tot arreu. Jo, des de l'habitació, cridava tota múrria: "Sóc aquí!" 

 

Comentaris tancats a Sóc aquí!

Ser mestre avui

Ser mestre, avui, és quasi una heroïcitat. Sobretot, si ho ets vocacionalment (si no, passant de tot vius tant tranquil). Més d'un dia et planteges si realment val la pena seguir amb una feina que, tot i que el 90% de la gent pensa que està massa ben pagada, no té una compensació econòmica adequada al sobreesforç que suposa.

[@more@]

Actualment, se'ns demana als mestres que fem a escola tot allò que els pares no poden, no saben o no volen treballar a casa: donar-los les pautes mínimes de comportament social, comprovar si té polls, càries, angines o vés a saber què, encarregar-nos de que segueixin una dieta equilibrada (res de bocabits per esmorzar), assegurar-nos que es dutxen de tant en quant,… I tot això, envoltat d'una mena de menyspreu general a la nostra professió. Quantes vegades no m'he sentit a dir allò de: "mestra? tu sí que vius bé: dos mesos de vacances, un horari que ja voldríem els altres, un sou espaterrant,…"

Fins i tot el meu home, al principi de la nostra relació, creia en aquesta  llegenda urbana.  Ara,  en canvi, és el primer que salta en  sentir comentaris així.  S'ha fet farts de veure'm arribar a casa destrossada,  amb  una pila enorme de treballs per corregir,  havent rebut l'esbroncada  d'algun pare que s'havia deixat  l'educació a casa,  i  amb la presió d'estar convençuda que encara podria fer alguna cosa més per tirar ajudar el Joan, que no se'n surt amb les restes portant.

I el que més el fascina de tot plegat és que tot i això, m'encanta la feina. Sóc incapaç d'imaginar-me sense fer de mestra, és inherent a mi, em fa ser qui sóc. Tinc l'escriptori envoltat de dibuixos, em cau la baba quan em saluden alumnes d'altres anys, m'alegra el dia l'abraçada d'un dels meus nens, em meravello amb ells a cada nou descobriment.

Ara porto dies malalta a casa i creieu-me si us dic, que el que més em motiva a posar-me bé, es tornar a la meva classe.

Comentaris tancats a Ser mestre avui

A la meva mare

A "El príncep de les marees" el prota deixa anar una frase que fa més o menys així: "De petit, em semblava la dona més meravellosa del planeta. No vaig ser el primer fill en equivocar-se respecte a la seva mare".

[@more@]

A mi, en canvi, m'ha passat just al contrari que al Nick Nolte: com més gran em faig, més m'adono de la sort de tenir-la com a mare.

Ja sé que tots pensem que la nostra mare és la millor, però us puc ben jurar que jo, quan ho dic, ho faig amb coneixement de causa: la meva és una lluitadora nata, una dona que ha passat tota la seva vida corrent una mena de cursa d'obstacles on el destí es proposava fer-li més dificultós el camí a cada cantonada. Volia estudiar i no va poder, a part de perquè a casa s'havia de portar quartos per seguir endavant, perquè una malaltia a la psique va deixar-la sense ànims ni concentració per poder estudiar. I amb tot, és una de les persones més intel·ligents i amb més cultura que conec. No volguéssiu mai jugar al Trivial en contra d'ella!

Sovint se la nota cansada, deprimida i podries pensar que es tracta d'una persona trista o amargada. Lluny d'això, el seu cansament és la mínima conseqüència de la vida que li ha caigut a sobre i a qui la coneixem ens sorprèn que a vegades tingui ganes de llevar-se al matí.

Però si algun tret defineix de manera més exacta la meva mare és la seva capacitat d'estimar. Estima, estima i no es cansa d'estimar. Estima als qui l'estimen i fins i tot a aquells que saps que no l'estimen ni una desena part de com ella ho fa. Quan fa quatre dies l'entraven a quiròfan per a una intervenció de la que no sabíem si se n'arribaria a sortir, les seves últimes paraules van ser pensant en els altres: "Que Déu us beneixi a tots!"- ens va deixar anar. I a mi se'm va fer un nus a la gola. N'he d'aprendre tant, d'ella! Per això vaig estar-me tota l'estona de la intervenció demanant a Déu, el destí o qui fes falta, que me la deixés al meu costat una llarga estona, perquè com diu el seu poeta de capçalera: "Tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero"

1 comentari

A la meva mare

A "El príncep de les marees" el prota deixa anar una frase que fa més o menys així: "De petit, em semblava la dona més meravellosa del planeta. No vaig ser el primer fill en equivocar-se respecte a la seva mare".

[@more@]

A mi, en canvi, m'ha passat just al contrari que al Nick Nolte: com més gran em faig, més m'adono de la sort de tenir-la com a mare.

Ja sé que tots pensem que la nostra mare és la millor, però us puc ben jurar que jo, quan ho dic, ho faig amb coneixement de causa: la meva és una lluitadora nata, una dona que ha passat tota la seva vida corrent una mena de cursa d'obstacles on el destí es proposava fer-li més dificultós el camí a cada cantonada. Volia estudiar i no va poder, a part de perquè a casa s'havia de portar quartos per seguir endavant, perquè una malaltia a la psique va deixar-la sense ànims ni concentració per poder estudiar. I amb tot, és una de les persones més intel·ligents i amb més cultura que conec. No volguéssiu mai jugar al Trivial en contra d'ella!

Sovint se la nota cansada, deprimida i podríes pensar que es tracta d'una persona trista o amargada. Lluny d'això, el seu cansament és la mínima conseqüència de la vida que li ha caigut a sobre i a qui la coneixem ens sorprèn que a vegades tingui ganes de llevar-se al matí.

Però si algun tret defineix de manera més exacta la meva mare és la seva capacitat d'estimar. Estima, estima i no es cansa d'estimar. Estima a qui l'estimen i fins i tot a aquells que saps que no l'estimen ni una desena part de com ella ho fa. Quan fa quatre dies l'entràven a quiròfan per a una intervenció de la que no sabíem si se n'arribaria a sortir, les seves últimes paraules van ser pensant en els altres: "Que Déu us beneixi a tots!"- ens va deixar anar. I ami se'm va fer un nus a la gola. N'he d'aprendre tant, d'ella! Per això vaig estar-me tota l'estona de la intervenció demanant a Déu, el destí o qui fes falta, que me la deixés al meu costat una llarga estona, que com diu el seu poeta de capçalera:  "Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero."

Comentaris tancats a A la meva mare

El dur món de la construcció

[@more@]

Comentaris tancats a El dur món de la construcció

Ostres, com la de Ventdelplà!

Si fa mesos la resposta més usual, en explicar que pateixo fibromiàlgia (i a banda de l'omnipresent: “fibro…què?”), era “Ah! Com la Manuela de Madre!”, ara aquesta afirmació ha estat desbancada escandalosament per la “Com la de Ventdelplà, oi?!” [@more@]

I és que des que l'entranyable Carme pateix la meva mateixa malaltia -que consti que la guanyo per dos anys d'avantatge patint-la-, el grup de gent que no em mira com un extraterrestre ha augmentat de manera important. I lluny de molestar-me, com algú m'ha insinuat, més aviat em fa gràcia. Em sobta que es conegui la malaltia encara que sigui per via d'un culebrot enlloc de per una Marató que considero que va estar d'allò més encertada,però si d'aquesta manera aconseguim que la gent, per fi, es mostri mitjanament sensibilitzada amb el tema, endavant.

És clar que podrien afegir-s'hi matisos sobre el fet que és una malaltia que no a tothom afecta de la mateixa manera, que cal prendre-s'ho positivament, etc. però d'això ja me'n cuido jo quan parlo amb algú del tema. Mentrestant em conformo amb saber-me entesa per una majoria, que en una afecció com aquesta ja és molt. No fa pas tant que em sentia a dir “perletes” com:

-Vols dir que et fa tant de mal?

-Au, va, sempre queixant-te de que estàs cansada! Jo sí que n'estic!

-Això és que no et cuides prou!

Almenys aquest tipus de reflexions afectives en veu alta han disminuït, i puc anar fent “només” amb els malestars de la malaltia mateixa, que no són pocs.

Per tant, i de moment, gràcies, Ventdelplà!

Comentaris tancats a Ostres, com la de Ventdelplà!

On son els iogurts?

L'A., ha entrat al menjador amb cara de circumstàncies: “No tenim iogurts. Ho sento”. I a mi ja m'ha començat el tic nerviós a l'ull mentre veia passar la meva vida pel davant. “Com que no hi ha iogurts? I què carai faig, jo, ara?!”

[@more@]

No ha gosat respondre res. Durant els meus vint-i-moltíssims anys de vida, inclosos els que fa que la comparteixo amb ell, SEMPRE menjo iogurt natural per postres de sopar. Aquesta premissa només s'ha vist interrompuda en circumstàncies molt excepcionals, i un dia normal i corrent com el d'avui no pot considerar-se part d'aquest grup d'excepcions.

Suposo que és per això que fa estona que s'ha amagat fent veure que mira la televisió i no ha remugat gens ni mica quan li he demanat de fer servir l'ordinador. Coi, que en aquesta república independent de ca nostra (semblo l'anunci de l'Ikea) cadascú té el seu paper, i el de l'A. consisteix -a part de moltes altres coses, no ho minimitzaré pas- en responsabilitzar-se que no falti res important en l'apartat alimentari. I ELS IOGURTS SÓN UN ELEMENT MÉS QUE IMPORTANT EN LA MEVA ALIMENTACIÓ!

Que quan tenia dos anys, sort en va tenir ma mare dels iogurts per mantenir-me alimentada! Jo tenia una paràlisi facial que em deixava inutilitzada mitja cara i m'alimentava quasi exclusivament, de iogurts. Ella sempre diu que pensava que amb tanta sobredosi els hauria acabat aburrint, i va succeir ben al contrari, són la meva passió. Ah! I no valen imitacions barates o sucedanis, que una té el gust molt ben educat: els iogurts, han de ser de qualitat. No tinc exclusivitat amb cap marca, però tampoc em conformo amb qualsevol exemplar.

Així doncs, faig una crida: gent de Girona o voltants, si teniu iogurts naturals, feu-me'ls arribar!

Us estaré eternament agraïda.

Comentaris tancats a On son els iogurts?